Fa dies que no escric quasi cap mala lletra ni a facebook, ni cap tuit, ni publique res al bloc, ni res de res. La veritat és que no estic d’humor. I no tinc ganes de que se m’escalfe la llengua, diguem millor la tecla, i comence a malparlar.
No vull malparlar dels directius indignes que estan condemnant a un futur ben negre els professionals de tota una vida - persones, famílies - de la forma més ignominiosa.
No vull ni anomenar aquella gentola política que està fent tot el possible per matar - si, matar - un mitja de comunicació públic i en en valencià.
No vull deslligar la llengua per maleir aquells caps, cabets i cabots que tenint un poquet de “mando en plaza” tracten de mantenir esta espècie d’aparença de realitat productiva i que a l’entorn d’extinció laboral que vivim, duen endavant una pressió sobre els treballadors tal que aconsegueixen angoixar-los i abocar-los a l’abisme psicològic.
I tampoc vull dir del mal que han de morir els malparits - per que no es poden anomenar de cap altra manera – d’aquells malanomenats companys que venen tots els dies a treballar mirant cap a altre lloc, girant la cara i la consciència per a no veure el que està passant al seu voltant. De veritat pensen que seran els benaventurats i sobreviuran al holocauste laboral? Permeteu-me que riga ben fort. Ja! Ja! Ja! Ja sabeu que diuen dels porc i de Sant Martí.
El dia que els veja eixir amb la carta de comiat a la mà, no tindré cap vergonya en que un somriure maliciós - i pot ser un poquet indigne per la meua part - es dibuixe a la meua cara. Que voleu que vos diga, amb baixeses i tot, soc humà. Jo no volia malparlar...
