JOAN ROÍS DE CORELLA

Fa uns dies vaig llegir un tuit (piulada) on s’anunciava l’emissió al programa ‘Dossiers’ de Canal 9, o NOU com volen ara que es diga,  d’un programa especial sobre el lletraferit valencià, epígon del segle d’or, Joan Roís de Corella.

Com que enguany l’AVL ha fet aquest poeta el centre de la commemoració de l’Escriptor de l’Any, imagine que hauran estat els treballadors que ara fan el programa Dossiers  els encarregats de portar endavant la producció del documental  especial sobre este escriptor de l’any. Aquest documental especial, aquest treball, durant moltes temporades va ser guionitzat, produït i realitzat per l’equip finiquitat del finiquitat programa ‘Encontres’. Afectats per l’ERO, enguany no ho hem pogut fer. Des d’estes línies, un record per a tots els companys que en un moment o altre han (hem) treballat al programa ‘Encontres’.

Jo commemoraré l’escriptor de l’any a la meua manera. Compartint amb vosaltres un vídeo sobre Roís de Corella. No és el que s’emetrà al Dossiers. És altre, un poc més antic.

En 2004 vaig escriure, junt al company i amic Eduard Torres, els guions de la sèrie documental ‘L’Edat Daurada’. I vam tindre l’honor de que la sèrie siguera guardonada amb el Premi a la Millor Sèrie Documental per a Televisió a la VII Edició dels Premis Tirant de l’Audiovisual Valencià. Un dels capítols estava dedicat al poeta valencià.   

 

   

MIRANT CAP A ALTRE COSTAT

Durant anys he pogut conèixer i parlar amb gent que va patir en les seues carns la repressió franquista. Hui per hui, encara m'encoratja llegir o escoltar testimonis de persones que un dia van ser torturats pels cossos de seguretat del règim franquista. Durant anys, quaranta i fins i tot alguns més enllà de la mort del dictador, a casernes i comissaries, direccions de seguretat i presons d'este país es va torturar i maltractar tots aquells que eren 'elementos desafectos al regimen'. Es van fer autèntiques bestieses.

Hui a la premsa llig que des d'Argentina ( senyor, senyor des de l'altra punta del món!) es tracta de fer justícia i encausar tres membres de la policia franquista. No ho puc entendre. Des d'Argentina ja que ací mai s’ha intentat. Recordem que al jutge Garzón se'l van llevar de damunt per tractar d'aclarir fets com este.

I és que clar, ací el que perversament anomenem dreta democràtica mai ha manifestat un clar rebuig al franquisme. No mai ha manifestat clarament una posició contraria i de condemna de  la seua actuació, ni al seus personatges, ni els seus símbols.

Esta suposada dreta democràtica recordem que prové d’un partit –  una ‘alianza’ - que nasqué per integrar els darrers jerarques del franquisme en un aparell aparentment respectuós amb les regles democràtiques del joc polític que es planteja a la transició. Els hereus actuals d’esta formació d’esperit franquista que ara estan al capdavant de la majoria de les institucions de l’estat espanyol, apel·lant a un suposat esperit de reconciliació – no removamos el pasado - repetidament s'han negat a canviar noms de carrers que recordaven personatges o fets de l dictadura. S’han posat tots els entrebancs possibles per obrir foses comunes on encara hi ha milers de cossos d’afusellats sense recuperar amb dignitat. S'han amagat darrere de procediments democràtics (majories en ajuntaments) per a mantenir títols d’alcalde honorario. Han rebutjat - des de la major indignació,  per suposat - iniciatives parlamentaries per a investigar els crims del franquisme. O han subvencionat – i subvencionen - fundacions de dubtosíssim caire democràtic. Fins i tot a l'informatiu de TVE han tornat a donar-li el títol de 'Generalísimo' al dictador.

A més a més, com que no hi ha manera de traure de la majoria sociològica d'este país la por a clavar-li mà al franquisme, la majoria - el rodillo -  s’imposa i fan el que volen. Amb menyspreu de tot i de tots.

Per això als cadells dretans d'este país - que és més seu que de ningú, que per això el van guanyar a una guerra i ells si tenen dret a remoure un passat ‘victoriós’ -  se'ls ompli el pit i se'ls eixampla el somriure fotografiant-se amb les banderes anticonstitucionals del pardalot o en eixa bonica actitud de mantenir-se ferms amb el braç en alt. I no passa res. Des del partit al que pertanyen miren i callen.

Que un alcalde gallec és fa una foto amb tota la parafernalia franquista? Xics, no passa res. ‘Es algo personal' tenen el valor de dir. Mai prenen una postura clara en contra del feixisme i de la seua versió nacional anomenada franquisme. Ho tenen a l'ADN polític.

Que la justícia d’Argentina, amb tot el que este país va tindre que patir, siga la que ens tinga que traure les castanyes del foc i donar-nos lliçons de com jutjar a les mans negres del feixisme, ens deuria de fer un poc de vergonya. Però ací continuarem mirant cap a altre costat  fent-nos la famosíssima ‘relaxing cup of cafè con leche’.

BRUIXES AL MUVIM

Esta vesprada he estat al MuVim que ha inaugurat quatre exposicions. Les mostres formen part d’un programa més ampli que esta duguent-se a terme al llarg de l’any 2013 i que tracta d’apropar-nos al món de les fronteres. Ara ens acosta allò que han anomenat ‘les altres fronteres’.

 Quatre exposicions al voltant de l'esoterisme, ocultisme o ciències ocultes.

El visitant és rebut a l’ampli hall del museu per una mostra molt interessant d’amulets i talismans. Formen part de la col·lecció particular de la indumentarista valenciana Victoria Liceras, una dona entusiasmada des de fan anys per tot allò que es relacione amb la indumentària tradicional ja siga tant vestuari, com joies, com qualsevol acompanyament o additament que homes i dones de temps preterits portaren damunt. La majoria dels  objectes presentats encisen per si mateixos però alguna xicoteta explicació d'allò que el visitant veu no estaria de més. Imaginem que serà defecte de premura per al dia de la inauguració i que el museu corregirà en breu.

A la Sala Parpalló trobarem la segona de les mostres ‘Les bruixes i el seu món’. Divertida i desconcertant. Esta mostra que alguns consideraran superficial, per a la majoria de visitants semblarà una entretinguda aproximació al món de la bruixeria. Textos ben dispostos i clars. Ambientació sonora correcta. Uns peça (o grup de peces) és el nucli de la mostra. Ens referim a una important selecció dels gravats de Francisco de Goya anomenats ‘Caprichos’. Procedents del la Calcografía Nacional s’exposen aquells que tenen  com a tema central la bruixeria o les bruixes. Però junt  a estes obres mestres trobem altres no per menys nomenades de menor interés. 

Ens ha semblat encertada la presència a la mostra d’obres cedides per petits museus de la nostra comunitat com el Segrelles d’Albaida que aporta obra del pintor valencià. O peces del denostat Museu de Ciències Naturals d’Onda que ha cedit alguns dels animals dissecats del seu fons (un mussol o un corb entre altres)  i que han estat vinculats en el imaginari col·lectiu amb les arts ocultes. Impressiona l’exemplar de l’obra ‘Malleus Malleficarum’, llibre que es va convertir en ferramenta imprescindible per al treball dels inquisidors dedicats a cremar bruixes en l’època moderna. Junt a ells, i per a rebaixar la ‘malignitat’  del tema podem contemplar magnífics dibuixos de les bruixes i malvades eixides de la mà    d’il·lustradors de la factoria  Disney. O imatges de la entranyable i televisiva ‘bruja Averia’. Una exposició molt recomanable on es fa patent més la imaginació dels responsables que el pressupost destinat al seu muntatge.

Este 'quadrivium' expositiu es completa amb una interessantíssima i intensa mostra sobre el xamanisme a terres de Sibèria i sobre altra de fotografia del la frontera de l'Est amb peces i materials provinents del Museu d'Etnologia de Sant Petersburg. L’amplitud d’estes mostres i la importància de les peces exposades mereixen que li dediquem un altre post.

De moment, bona nit i no somnien en bruixes.

JA ESTEM EN L'HORT o EL MAL REGIMENT DE LA COSA PÚBLICA

Ja estem en l'hort que diríem al meu poble o 'vuelta la burra al trigo' que proclamarien  més enllà del Portillo de Bunyol.
Tornen els peperos al seu rotllo recurrent. Tornem allò del valencià i els ibers, a les reclamacions a la RAE, a tornar a moure l'espantall de la llengua i de tot el temeta del 'que mos volen furtar...'  I com sempre en bon castellà, no siga que algú vaja a pensar que no ofereixen Espanya tot el que cal oferir.
I el Consell Valencià de Cultura? I l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? No diuen res? Ostres tu, jo crec que l’ocasió ho mereix i des d’estes institucions caldria parar els peus als que diuen bestieses con les que recull hui la premsa valenciana.
Ja els tremolen els genolls? Ja tenen els budells fluixets? Redeu, si sols son enquestes a dos anys vista. Ja cal posar la maquinaria blavera en marxa? Ells no canviaran mai. I la resta? Els que no som com ells ni pensem com ells? Algun dia canviarem i els enviarem a escaparrar? Ja toca, ja.

VICTUS AL SANT JORDI

Setge de Barcelona 1714

És per descomptat una opinió molt, molt personal. Però el que diuen que ha estat el llibre més venut al Sant Jordi d'enguany em va agradar poca cosa. És clar que a l'estat de la qüestió sobiranista / nacionalista a terres catalanes ha empentat les vendes. Esta novela juga molt amb la questió dels sentiments antiborbònics, l'exaltació de l'heroi nacional  i del 'paradis perdut'. La veritat és que tant de maniqueisme em va resultar un poc excessiu i avorrit.

Com no pot ser d'altra manera, estic d'acord amb les reivinicacions nacionals catalanes. Estem a una democràcia i son majorets per a demanar i fer el que consideren oportú. Però el llibre de Sanchez Pinyol em sembla una obra oportunista que serà molt interessant per tots aquells que vullguen endinsar-se als segrets de l'enginyeria militar al segle XVII. A la fi, lectura més de cor que de cervell. Ho sent.

23 D'ABRIL. DIA DEL LLIBRE

La meua vida son records de llibres. He viscut, i visc,  rodejat de llibres. Ja des de la meua infantessa els records de llibres, de tebeos que es deien aleshores, formen part de la meua experiència. Primer Pumby i Mortadelo. Després Asterix, Tintin. Pot ser la primera fita llibraria de la meua vida la configuren el periodista del gosset blanc i el seu amic bevedor. De la ma de les famoses “Joyas literarias juveniles” de Bruguera vaig descobrir Verne, Stevenson, Salgari, Twain... Com qualsevol xiquet anàva des de la lluna fins el fons del mar fullejant les pàgines dels volums mig escrits mig dibuixats que passaven per les meues mans.

Canviaven els anys i els gustos també. I arribà l’època per descobrir el terror. Stoker, Shelley, Poe i el mestre de mestres H. P. Lovecraft. Els mons de Cthulhu m’encisaren i durant molt de temps vagarejà per ells. Altres mons que no son en aquest. Com els que em descobriren autors de ciència ficció i fantasia . De la ma dels robots vaig viatjar fins la Fundació d’Asimov. Clark m’apropà al Sol i Le Guinn m’ensenya Terramar. Per arribar a conèixer un senyor amb molts anells que m’encisà per sempre. Gràcies Tolkien per aconseguir que per les teues pàgines abastara alguns del millors moments de la meua existència literària.

Els anys universitaris portaren el coneixement de la Generació del 98. Quin bot. De Tolkien a Baroja. D’Asimov a Valle Inclán. De Lovecraft a Unamuno. I Galdós i Cervantes. Que de tot ha d’haver a la vinya del senyor.

Anys i lectures per arribar a altre moment culminant. De la ma de Fra Guillem de Baskerville. De la ma d’Umberto Eco i eixe delicat, i aterridor, nom de la rosa que ens proposà. I descobrir la novel·la històrica. En aquells anys la de Graves  y Yourcenar. Després molta, moltíssima més. I entre tots, com un far, l’excessiu Peter Berling. Misteris de grials i templers. Moltíssimes hores de grata lectura.

I en els anys descobrir la literatura en la meua llengua gràcies a Ferran Torrent i el seu Butxana. I obrir-se tot un món inexplorat d’autors. I gaudir de les obres de Escartí, de Sorribes, de Lozano. I fer militància amb Fuster.

Per arribar, pàgina a pàgina, a dedicar-me a treballar amb llibres, amb escriptors. Entrevistar-los, parlar amb ells, llegir les seues obres, esbrinar les seues claus. Anys de lectures absolutament eclèctiques. Compartir minuts i paraules amb Vargas Llosa, Jose Luis Sampedro, Almudena Grandes, Lorenzo Silva, Rosa Montero, Eduardo Mendoza... i tants i tants altres. Llegir les seues obres més recents, remoure les seues frases. Tot un plaer. Sense perdre de vista eixa íntima delectació, eixe gust particular per la novel·la històrica. Navegar amb O’Brian, formar cohort amb Simon Scarrow o conquerir la mediterrània de la ma de Posteguillo.

Als darrers temps he pogut gaudir d’obres magnífiques escrites per gent del meu país i amb la meu llengua.  El ‘desafinat’ Aliaga,  ‘l’enquadernat’ Vilaplana, el ‘negre’ Alandes. Grans escriptors per a grans llibres.  

Hui 23 d’abril dia del llibre. Llibres gràcies per existir. Autors gràcies per escriure.