viernes, 20 de noviembre de 2015

SERVEI PÚBLIC


Fa uns mesos un grup de companys de l’extinta RTVV s’entestarem en dur endavant un recull de tota la programació que la televisió pública dels valencians havia produït al llarg del seus anys de vida. Poc a poc esta tasca va prenent forma i hem anat definint la producció pròpia de la nostra cadena autonòmica posant nom a programes, esbrinant nombre de capítols, recordant equips de treball, establint dates d’estrena i altres detalls que esperem prompte vegen la llum.
Al mateix temps que un va recollint i repassant dades, també va adonant-se i reflexionant al voltant de la tele que vam fer.  Recordant programes i persones. I això de mirar al passat també et fa mirar cap al futur i et fa pensar en la tele que volem per al nostre País.  Eixa nova televisió valenciana que està gestant-se als despatxos universitaris i parint-se als salons institucionals. 
Quasi en paral·lel a este procés de recopilació, he estat llegint molts i molt variats textos al voltant d’eixe futur de RTVV. Llibres, articles, informes, propostes... De tots els colors i per a tots els gustos.
Després d’investigar i recordar el que vam fer, de viure el desolador present  i de llegir sobre el que ha de vindre,  un arriba al convenciment més absolut de que els pilars mestres de la nova televisió deuen ser el servei públic i la proximitat.
I  quan dic servei públic m’agradaria que s’entenguera un servei públic de televisió per a tots els valencians. Parle de gaudir d’una informació de qualitat, en qualsevol de les branques informatives que cadascú de nosaltres puga imaginar. Parle de consolidar el projecte identitari comú arrelat en la nostra llengua, en la nostra cultura i en el nostre territori. Parle d’ajudar a reconstruir una industria  audiovisual pròpia – sector econòmic imprescindible - al servei dels interessos de tots. Parle de fer particeps d’esta nova televisió  a universitats, institucions, associacions, col·lectius, i altres grups que des de una producció audiovisual pròpia poden ajudar a sostenir eixe servei públic.
Junt a tot açò, una televisió que ha de ser pròxima, aferrada al que passa a la nosta terra. Què ens informe i ens mostre el que fem i el que som. De proximitat i pròxima. Molt pròxima per als nous públics que tenen altra forma de consumir productes audiovisuals.  Per això es necessita eixa nova televisió present a les xarxes socials, amb resposta, retroalimentant-se, fent-se visible, oferint els seus continguts en plataformes digitals...
Amb el perill que comporta expressar qualsevol opinió personal, per suposat absolutament personal i valorativa, crec que per a la nostra televisió ha passat el temps manipulacions informatives,  caríssims programes,  entreteniment groller, espectacles innecessaris, batalles per l’audiència... D’ahí venim. I sembla que no volem repetir experiència.
Que este País necessita una televisió és innegable. No sé amb quin pressupost.  No sé si amb u o dos canals. No sé si amb un nombre o altre de treballadors. Però necessitem una televisió de la que sentir-nos orgullosos, amb la que identificar-nos, d’aquelles que cal posar al número 1 del seu comandament a distancia.

miércoles, 11 de noviembre de 2015

REMEMBRANCE DAY



Tal dia com hui, un onze del mes de novembre de 1918 es firmava l’armistici que posava fi a la Primera Guerra Mundial. Tal dia com hui, onze de l’onze, des de fa molts anys, britànics de la Gran Bretanya i altres pobles de la Commonwealth commemoren esta data recordant a tots els morts (caiguts) que els seus països han patit als distints conflictes als que han participat al llarg de la història.
Sempre m’impressiona vore l’orgull i la convicció amb la que els britànics - siguen polítics, presentadors de televisió, actors, personatges públics, esportistes, governants o gent del poble – llueixen a la solapa la petita i vermella rosella que entre tots han convertit en símbol d’esta commemoració.
Com que ací a casa nostra no tenim cosa pareguda, jo vull posar la meua rosella a la solapa virtual de les xarxes per tenir un mínim record per a tots aquells compatriotes als que els hereus del franquisme que ens governa els neguen el dret a ser recordats.
Aquells que encara resten a les cunetes. Als que descansen a tombes sense identificar lluny dels seus.
Aquells que van morir a les platges del sud de França, al nord d’Àfrica, a les trinxeres de la vella Europa.
Als que moriren als camps de concentració nazis.
A tots aquells que han mort per defendre la llibertat i la democràcia.
Per a tots. La meua rosella.

lunes, 12 de octubre de 2015

FOC AMIC



D’un temps a esta part, diguem a la volta de l’estiu, està donant-me la sensació de que tenim a la nostra premsa progressista local – no sé si com a reflex de la nostra societat, però em sembla que no – un tant estressada demanant acció i fets al nou govern de la Generalitat sorgit de les eleccions autonòmiques de maig passat i del posterior  pacte del Botànic. 
Esta reflexió em ve després d’haver llegit varies entrevistes a alguns dels  nous responsables del govern autonòmic –  del més alt nivell o del segon graó – on les preguntes dels periodistes de premsa suposadament progressista son certament incisives - cosa lloable - però en algunes ocasions arribant a ser agressives, cosa d’alguna manera sorprenent. 
Preguntes del caire com “No hi ha massa inactivitat al consell?”  o com “no detecta el govern la desil·lusió de la ciutadania?” em semblen, al menys, massa dures per al temps de treball del Consell. Ara, amb el primer govern progressista després de vint-i-quatre anys sobrepassant escassament el centenar de dies de mandat, es parla d’inactivitat, de paralització, de lentitud, de desencant, o en els pitjors dels casos de no haver millorat la vida dels ciutadans! Després de sols cent dies! Per favor.
I no valen coples. Igual dona que l’entrevistat/da de torn parle d’infrafinanciació o de calaixos buits. Igual que tracte d’explicar que es fan les coses a poc a poc per no clavar la pota. Igual que conteste que tracten de respectar una legalitat en terminis i procediments que abans no es respectava. Dona igual. Anem al lio que és el que interessa... “Però, no va este govern massa lent?” repreguntaran immediatament.
Crec que es una actitud profundament injusta i que a la llarga no es gens afavoridora per a consolidar projectes de progrés i de canvi real per al nostre País. Tot el contrari.
Estavem millor ofegats de corrupció i malbaratant milions d'euros? Crec que no. I no entenc per què tirem pedres a la teulada que hem estat tant anys esperant que ens protegirà del mal temps. Clar, sempre pot ser que algun teuladí li siga més profitós  voletejar per altres teulades.
Com es pregava a les trinxeres d’Yprès, “lliura’ns Deu del foc amic”.

jueves, 30 de julio de 2015

DE FOTOCÒPIES I PATRIMONI








Durant molts anys em va pegar la volada de recollir, retallar, fotocopiar i/o escanejar articles apareguts a la premsa diària que informaren o parlaren sobre noticies i qüestions relatives al patrimoni històric. La tria i guarda va ser ampla en el temps i el producte de dita dèria collidora,  una col·lecció de vora quinze mil articles fotocopiats i guardats. El paper, eixe benvolgut i pesat paper.
Però els temps canvien i les manies també.  I com que ara quasi tot es pot trobar a la xarxa, he decidit anar desfent-me de papers vells i deixar espai a noves ‘enroines’.
Poc a poc vaig llançant al fem el producte d’anys de col·lector pacient. I com que no puc desfer-me de tot sense acomiadar-me una per una de les meues benvolgudes fotocòpies, vaig retrobant  informacions (interessades) polèmiques (estèrils) promeses (incomplides) anuncis (precipitats) i descobriments (coneguts)... Em fa l’efecte que les coses no han canviat massa.
Sense anar més lluny fa una estona estava tirant còpies de l’any 2000. Entre les múltiples polèmiques que volten sempre el patrimoni a eixes dades trobàvem alguna per a recordar. Per exemple, els famosos forats a les pintures de la cúpula de la Basílica de la Verge dels Desemparats. L’embolic que es va formar entre experts, i no tan experts, al voltant dels forats. Pàgines i pàgines a la premsa. Articles, columnes d’opinió, rèpliques... Massa. Pareixia que anava a ser la mort sense remei dels frescos de Palomino. I allí estan, magnífics i desconeguts.
L’altre assumpte patrimonial de moda al 2000 a la ciutat de Valencia va ser l’enderroc d’una capella a la sala Escalante que suposadament lluïa uns frescos de Vergara. Bon bolic també al voltant de la capella i dels frescos. Algú sap si va passar alguna cosa? Restauraren la capella? Rescataren els frescos? Ho deixem per altre moment...
I per a rematar els debats patrimonials de l’any, teníem el procés de neteja de les Torres dels Serrans. Que si aigua calenta, que si emprarien sorra, que si anirien pedra per pedra... i per descomptat, els que donaven suport a un mètode, denostaven els altres. Ay mare!!! Ara llueixen un bon aspecte, no?
Bé, en qualsevol cas, em sembla que no hem avançat massa a estos assumptes. Es discuteix de qüestions molt tècniques i no parem en donar un valor a allò del que estem discutint. M’agradaria que es debatira més sobre funcionalitats, sobre usos, sobre promoció, sobre valor turístic, sobre gaudi dels ciutadans i em sembla que en eixos aspectes no hem fet un pas. Cada vegada que faig un tomb pel centre històric, em fascina el potencial patrimonial que té esta ciutat. I em fa fàstic el poc d’interès que li han prestat les darreres administracions públiques, sols interessades en cacses, circuits i marines.
El nou ajuntament, la nova diputació i la nova generalitat deuen rescatar el nostre patrimoni,  la nostra ciutat per als ciutadans, lliurar-la de manifassers, deixar de mirar els núvols i mirar de desenvolupar el gran potencial que el patrimoni urbà i la ciutat tenen. Esperarem.

lunes, 2 de febrero de 2015

TE LO MERECES



Una gran cadena comercial  española, conocida y reconocida por todos,  ha construido su campaña publicitaria de rebajas sobre la frase ‘Te lo mereces (y lo sabes)’. Se ha visto en cartelería, en cuñas radiofónicas y en anuncios de televisión. El take radiofónico es pegadizo. Y hoy llevo canturreando esa cancioncilla todo el día.
Porque, hablemos de football y no de publicidad, cosa que tras una superbowl no se sabe que pesa más. Anoche los New England Patriots ‘campeonaron’ en la XLIX Superbowl jugada en Arizona, derrotando a otro equipazo como los Seattle Seahawks.  Y como dice el take comercial español los Patriots se lo merecían. Y todos lo sabíamos. 
No lo negare, soy Pat. Desde un lejano día que estos señores con casco me ganaron para la causa hará más de diez años. Y ayer, creo,  los Patriots se cobraron una deuda que tenían pendiente.  Pendiente desde que  en las dos superbowls anteriores a las que habían llegado como campeones de la AFC, cayeran derrotados por los Giants de Nueva York básicamente por causa de dos recepciones increibles. ¿Qué aficionado de los Pats no recuerda los negros instantes en los que Tyree  o Nicks se hacían con un balón casi imposible y ponían punto final a las aspiraciones de New England?  ¿Qué seguidor del equipo patriota no tiene en la retina el balón dejado caer miserablemente por Welker?  Dos derrotas, que ayer bien pudieron ser tres. Y casi de nuevo gracias a otra recepción imposible, en este caso de Kearse (ojo que el jugador de Seattle se la encuentra, es innegable).
No voy a analizar el partido. Solo diré que fue un partidazo y que la victoria pudo caer de cualquier lado. Casi puedo decir que estaba más próxima del lado de Seattle que de New England. Pero el grandioso avance de la ofensiva patriota que marca Tom Brady en el cuarto periodo del partido, no podía estar destinada al olvido. Los dos drives para touchdown que se marcan la tripleta Brady-Edelman-Gronkowsky son para recordar.
http://static.nfl.com/static/content/public/pg-photo/2015/02/01/0ap3000000467637/2-butler-did-it_pg_600.jpg
Butler interceptando (NFL)
Brady, del que se ha dicho de todo en las últimas semanas. De todo. Menos la auténtica realidad. Señores estamos viendo jugar al mejor quarterback que,  hoy por hoy, pisa un estadio.
Toda esta épica futbolística no podía quedar en nada. Y a punto estuvo. Surgió la figura de un novato, Butler,  para hacer que el destino devolviera a los Patriots aquello que en las dos superbowls  anteriores les había negado. La gloria para el equipo. Y para Brady.

Pat’s win!!! Lo dice la publicidad ‘Te lo mereces. Y lo sabes’.  

viernes, 21 de noviembre de 2014

EL TÚNEL DEL TEMPS



Soterrar de Franco. Espanya en gris.

De vegades este país sembla que entra en una espècie de  túnel del temps. No sé per que hi ha més tendència a mirar al passat que al futur. I ho dic per que ahir va ser vint
de novembre. I pot ser un dels vints de novembre més estranys dels darrers anys.
La veritat és que esta data, hui per hui, no em provoca massa fred ni massa calor. Bé últimament si de cas calor per allò del canvi climàtic. Al 1975 moria Franco i se suposava que s’albiraven nous temps per a una España que havia viscut quaranta anys baix la seua bota. Algú ho albiraria per que sincerament un servidor, des de la estultícia adolescent, va viure la data com uns dies en els que no s’anava a escola i es podia quedar amb els amics per a fer marxa al carrer. Després els anys, els estudis, la vida i la deformació professional que provoca la barreja d’historiador i documentalista em portaren a ser conscient de la tristesa d’uns anys grisos, si més no, negres.
Doncs eixa ‘grisor’ del franquisme em va envair ahir sense anar més lluny.  Un 20-N, que casualitat. I és que u pensa que a este país havíem entrat ja fa catorze anys al segle XXI i que això ens donava un vernís de contemporaneïtat més enllà dels edificis de Calatrava i de les corrupteles del partit governant. Però la sensació era que no, que encara ens aclaparava la grisor del franquisme més polsós i caspós.
I ho dic per que molt gris em va parèixer que els informatius de radio i de televisió obriren parlant de la mort de la duquessa d’Alba. Rància aristocràcia propietària de milers i milers d’hectàrees de terra a Extremadura i Andalusia. I després parlen dels ‘sintierra’ brasilers.  Ai mare, quina reforma agrària ens queda per fer, veritat senyor Azaña.
Gris i cutre l’espectacle de mitja Espanya esgarrant-se la camiseta per que una cantant, una ‘tonadillera’ ojo ‘la más grande’, devia ingressar de forma imminent a la presó. Maedeusinyor!!!
I negre, molt negre, com el color de les sotanes, el fet de que altre estament atrabiliari com l’església catòlica continue mirant cap a altre costat quan es tracta de posar fi a assumptes tan tèrbols com els suposats casos d’abusos sexuals denunciats a l’arquebisbat de Granada. Francisco, em caus bé xic, però quanta feina et queda per davant!!!
I per a rematar-ho. L’alcalde d’Algemesí i un general de la caserna de Bétera proposant i defensant que torne el servei militar obligatori.
Aristocràcia, folklore, església i exèrcit. I un 20 de novembre. I diuen que estem al segle XXI? Vos assegure que ahir no ho semblava. Quin país!!!