Fa uns mesos un grup de companys
de l’extinta RTVV s’entestarem en dur endavant un recull de tota la programació
que la televisió pública dels valencians havia produït al llarg del seus anys
de vida. Poc a poc esta tasca va prenent forma i hem anat definint la producció
pròpia de la nostra cadena autonòmica posant nom a programes, esbrinant nombre
de capítols, recordant equips de treball, establint dates d’estrena i altres
detalls que esperem prompte vegen la llum.
Al mateix temps que un va
recollint i repassant dades, també va adonant-se i reflexionant al voltant de
la tele que vam fer. Recordant programes
i persones. I això de mirar al passat també et fa mirar cap al futur i et fa
pensar en la tele que volem per al nostre País.
Eixa nova televisió valenciana que està gestant-se als despatxos
universitaris i parint-se als salons institucionals.
Quasi en paral·lel a este procés
de recopilació, he estat llegint molts i molt variats textos al voltant d’eixe
futur de RTVV. Llibres, articles, informes, propostes... De tots els colors i
per a tots els gustos.
Després d’investigar i recordar
el que vam fer, de viure el desolador present i de llegir sobre el que ha de vindre, un arriba al convenciment més absolut de que
els pilars mestres de la nova televisió deuen ser el servei públic i la
proximitat.
I
quan dic servei públic m’agradaria que s’entenguera un servei públic de
televisió per a tots els valencians. Parle de gaudir d’una informació de
qualitat, en qualsevol de les branques informatives que cadascú de nosaltres
puga imaginar. Parle de consolidar el projecte identitari comú arrelat en la
nostra llengua, en la nostra cultura i en el nostre territori. Parle d’ajudar a
reconstruir una industria audiovisual
pròpia – sector econòmic imprescindible - al servei dels interessos de tots. Parle
de fer particeps d’esta nova televisió a
universitats, institucions, associacions, col·lectius, i altres grups que des
de una producció audiovisual pròpia poden ajudar a sostenir eixe servei públic.
Junt a tot açò, una televisió que
ha de ser pròxima, aferrada al que passa a la nosta terra. Què ens informe i
ens mostre el que fem i el que som. De proximitat i pròxima. Molt pròxima per
als nous públics que tenen altra forma de consumir productes audiovisuals. Per això es necessita eixa nova televisió
present a les xarxes socials, amb resposta, retroalimentant-se, fent-se visible,
oferint els seus continguts en plataformes digitals...
Amb el perill que comporta
expressar qualsevol opinió personal, per suposat absolutament personal i
valorativa, crec que per a la nostra televisió ha passat el temps manipulacions
informatives, caríssims programes, entreteniment groller, espectacles
innecessaris, batalles per l’audiència... D’ahí venim. I sembla que no volem
repetir experiència.
Que este País necessita una
televisió és innegable. No sé amb quin pressupost. No sé si amb u o dos canals. No sé si amb un nombre
o altre de treballadors. Però necessitem una televisió de la que sentir-nos
orgullosos, amb la que identificar-nos, d’aquelles que cal posar al número 1
del seu comandament a distancia.
