viernes, 20 de noviembre de 2015

SERVEI PÚBLIC


Fa uns mesos un grup de companys de l’extinta RTVV s’entestarem en dur endavant un recull de tota la programació que la televisió pública dels valencians havia produït al llarg del seus anys de vida. Poc a poc esta tasca va prenent forma i hem anat definint la producció pròpia de la nostra cadena autonòmica posant nom a programes, esbrinant nombre de capítols, recordant equips de treball, establint dates d’estrena i altres detalls que esperem prompte vegen la llum.
Al mateix temps que un va recollint i repassant dades, també va adonant-se i reflexionant al voltant de la tele que vam fer.  Recordant programes i persones. I això de mirar al passat també et fa mirar cap al futur i et fa pensar en la tele que volem per al nostre País.  Eixa nova televisió valenciana que està gestant-se als despatxos universitaris i parint-se als salons institucionals. 
Quasi en paral·lel a este procés de recopilació, he estat llegint molts i molt variats textos al voltant d’eixe futur de RTVV. Llibres, articles, informes, propostes... De tots els colors i per a tots els gustos.
Després d’investigar i recordar el que vam fer, de viure el desolador present  i de llegir sobre el que ha de vindre,  un arriba al convenciment més absolut de que els pilars mestres de la nova televisió deuen ser el servei públic i la proximitat.
I  quan dic servei públic m’agradaria que s’entenguera un servei públic de televisió per a tots els valencians. Parle de gaudir d’una informació de qualitat, en qualsevol de les branques informatives que cadascú de nosaltres puga imaginar. Parle de consolidar el projecte identitari comú arrelat en la nostra llengua, en la nostra cultura i en el nostre territori. Parle d’ajudar a reconstruir una industria  audiovisual pròpia – sector econòmic imprescindible - al servei dels interessos de tots. Parle de fer particeps d’esta nova televisió  a universitats, institucions, associacions, col·lectius, i altres grups que des de una producció audiovisual pròpia poden ajudar a sostenir eixe servei públic.
Junt a tot açò, una televisió que ha de ser pròxima, aferrada al que passa a la nosta terra. Què ens informe i ens mostre el que fem i el que som. De proximitat i pròxima. Molt pròxima per als nous públics que tenen altra forma de consumir productes audiovisuals.  Per això es necessita eixa nova televisió present a les xarxes socials, amb resposta, retroalimentant-se, fent-se visible, oferint els seus continguts en plataformes digitals...
Amb el perill que comporta expressar qualsevol opinió personal, per suposat absolutament personal i valorativa, crec que per a la nostra televisió ha passat el temps manipulacions informatives,  caríssims programes,  entreteniment groller, espectacles innecessaris, batalles per l’audiència... D’ahí venim. I sembla que no volem repetir experiència.
Que este País necessita una televisió és innegable. No sé amb quin pressupost.  No sé si amb u o dos canals. No sé si amb un nombre o altre de treballadors. Però necessitem una televisió de la que sentir-nos orgullosos, amb la que identificar-nos, d’aquelles que cal posar al número 1 del seu comandament a distancia.

miércoles, 11 de noviembre de 2015

REMEMBRANCE DAY



Tal dia com hui, un onze del mes de novembre de 1918 es firmava l’armistici que posava fi a la Primera Guerra Mundial. Tal dia com hui, onze de l’onze, des de fa molts anys, britànics de la Gran Bretanya i altres pobles de la Commonwealth commemoren esta data recordant a tots els morts (caiguts) que els seus països han patit als distints conflictes als que han participat al llarg de la història.
Sempre m’impressiona vore l’orgull i la convicció amb la que els britànics - siguen polítics, presentadors de televisió, actors, personatges públics, esportistes, governants o gent del poble – llueixen a la solapa la petita i vermella rosella que entre tots han convertit en símbol d’esta commemoració.
Com que ací a casa nostra no tenim cosa pareguda, jo vull posar la meua rosella a la solapa virtual de les xarxes per tenir un mínim record per a tots aquells compatriotes als que els hereus del franquisme que ens governa els neguen el dret a ser recordats.
Aquells que encara resten a les cunetes. Als que descansen a tombes sense identificar lluny dels seus.
Aquells que van morir a les platges del sud de França, al nord d’Àfrica, a les trinxeres de la vella Europa.
Als que moriren als camps de concentració nazis.
A tots aquells que han mort per defendre la llibertat i la democràcia.
Per a tots. La meua rosella.